martes, 5 de agosto de 2008

Bon viatge

Allà per l'any 96 ens vam trobar per casualitat, una tarda, ben a prop del carrer Francesc Moragas. Feia dies que no et veia, i després de tants anys d'excursions a Montví, berenars, treballs amb el Marcel, recollides en cotxe a l'institut... des que la colla vam sortir de l'insti havíem perdut el contacte.

Tu em vas preguntar que com m'anava la vida. Per aquelles èpoques, jo estava fent un mòdul d'administració i finances al Lacetània de Manresa, i m'estava autoconvencent que allò era necessari per poder assolir l'accés a la llicenciatura d'Informàtica. I em vas preguntar: "i ja no dibuixes?" Davant la meva negativa, em vas replicar: "no ho deixis, que això és un do que t'ha donat Déu..."

Aquelles paraules em van fer pensar si estava fent el correcte. A l'acabar aquell curs, vaig renunciar al mòdul i em vaig matricular al màster d'il·lustració i disseny. I la resta és història.

Si no haguéssim tingut aquelles paraules, la meva vida possiblement seria molt, molt diferent. No tinc cap dubte que tota la meva evolució com a persona, des d'aquell dia, ha anat condicionada per aquelles paraules teves. Mai les he oblidat.

La notícia amb la que m'he despertat aquest matí no podia ser més amargant. Ara, després de la més llarga i puta de les xacres, ens dius adéu.

Em consola saber que, encara que no ho hagis fet mai, has pogut dir, perfectament i amb la boca ben oberta, que el teu fill és una de les millors persones que hi ha a aquest planeta. Que s'ha fet tot un home i t'han donat una néta de la que has pogut gaudir la seva arribada al món. I que tu ho vas fer possible, tot això.

Bon viatge, Maite. Gràcies per tot.